Ousferrats
6ene/092

EL PLAT DE SOPA

Per si us vau quedar a mig vers

en aquestes festes nadalenques,

aquí us el deixo escrit

i us desitjo un 2009 feliç.

I va dir, diu:

–Llegiu-lo al vostre fill que segur que riu.

 

EL PLAT DE SOPA

Per peixar-li a un noi la sopa

que la volgués menjar,

aquí va un conte de mare

tal com xic me’l van contar.

I va dir, diu:

–Cullerada a dintre el niu!

 

Veus aquí que una vegada,

tot guardant el bestiar,

un vailet ros les menjava

les sopetes del bon pa.

I deia, da:

–Són més bones que el cel clar.

 

Veu venir el bou i la vaca,

per les sopes ensumar;

com l’herbeta era glaçada,

les que queien van llepar.

I va dir, diu:

–Les que caiguin, engoliu!

 

Mentrestant el llop s’acosta

i el vedell se’n va emportar;

quan la vaca se n’adona,

ja se’n posa a braolar.

I deia, da:

–Per sa boca passarà !

 

–Senyor llop (el nen li crida),

tinc sopetes per dinar;

si torneu el meix de pressa,

també vos n’heu de tastar.–

I va dir, diu:

–Són calentes com l’estiu.

 

Quan el llop això sentia,

ja comença a recular,

ja s’asseu sobre les potes

esperant tan bon menjar.

I deia, da:

–Quina olor més casolà !

 

–La primera cullerada

és pel llop que va pecar,

la segona pel vedell

que no es para de gratar.–

I va dir, diu:

–Fem el ventre bon caliu!

 

Després ve el bou i la vaca

pel disgust que van passar,

i per fi el vailet es menja

les que els altres van deixar.

I deia, da:

–He fet parts com bon germà !

 

Com que veu que encara el miren,

va partir-los el berenar;

més en lloc de dues pomes,

capses d’or hi va trobar.

I va dir, diu:

–Sarronet, ets ben joliu!

 

Així que obre la primera,

amb sorpresa en veu saltar

unes blanques estovalles

que es guarneixen de menjar.

I deia, da:

–Feu el bé, que bé us serà !

 

En obrir-ne la segona,

féu el llop desencantar,

qui se’n torna un galan príncep

molt humil i cristià .

I la mare va dir, diu:

–Cullerada a cullerada,

la panxeta veig que et riu!

 

Aquell qui es parteix les sopes

amb el bons i amb els malvats,

posseint el que li falta,

deixa els llops desencantats.

 

Josep Pijoan, Barcelona 1947 (1era edició de 1906)

No related posts.

Comentarios (2) Trackbacks (0)
  1. Ya era hora que te dignases a decir el verso de Navidad. Lo que te ha costado, joder.

    :O


Leave a comment

(required)

Aún no hay trackbacks.