Josep Pla i el meu llibre de Xures literàries…

Permetin que abusi una mica de la seva amistat o coneixença, sabent que vostès em coneixen i jo a vostès, em permeto fer-los una petita confidència personal. És sobre gustos i no està de més escriure-ho ja que de literatura es tracta. Acostumats com som a que les nostres lletres siguin una mena de pati de veïns amb la televisió encesa i influent haig de dir-los que qui els escriu procura posar-s’hi, tant com pot, fora del seu radi contaminant. És per això que gaudeixo de costums antics i endarrerits. Fa molts any passejant amb la meva amiga Montse Costa i el seu fill pel barceloní carrer de Robadors el noi va trobar, en unes escombraries, una bona pila de llibres i entre ells destacava el “Quadern Gris” de Josep Pla., semblava en bon estat i me’l vaig endur.

bcn003327-rMai la merda m’havia apropat tant a la glòria. Des de llavors ja he fet tres voltes al llibre, el tinc com una mena de “biblia” de la llengua catalana, és l’alcorà que m’il.lumina amb les seves xures ( àrab : ???? Shura  és una paraula àrab per “consulta”). De pas em fa retrobar aquell català de principis de segle, tant de la meva mare, i m’il.lustra sobre les gents de l’Empordà, Girona i Figueres d’aquells temps. A la vegada, un dia parlarem de Pla, la bèstia, la visió de Pla no deixa de ser impressionant comptant en que quan escriu el quadern té només vint i pocs anys. La Barcelona retratada quan ell hi ve estudiar, les seves descripcions d’una tarda de tempestes, el Poble Sec, Montjuïc, la borsa…inagotable bèstia descriptora. Per això avui els he triat un text que arrenca, com molts d’ell després d’un bon dinar i que ens porta a pensar sobre com veiem a la gent que mira la mar. Els deixo amb Pla passejant per la Barceloneta…un 30 de setembre de 1919.

Dinat a la Barceloneta a Can Soler amb Joaquim Sunyer i Josep M. Junoy. Al sol, s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix potser amb un punt excessiu de safrà i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar –em sembla– en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia es troba gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva almenys aparent indiferència. És un cas únic, sorprenent.

Havent dinat, fa tan bon sol, que Josep M. Junoy proposa d’anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar –vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano –en definitiva com a paisatgista és una mica contemplatiu– que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.

–A Sitges passa el mateix –em diu–. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.

–Vós, Sunyer, heu mirat mai el mar?

–De lluny i vagament.

–Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?

–No ho recordo ben bé… No ho crec.

–¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per a passar-hi tanta i tanta estona?

–Francament, no ho sé…

És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per a recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer –i de vegades encara que tinguin feina– se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?

A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber –un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les teranyines. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. Què hi veia? Un dia li vaig dir –era amic meu–:

–Vós, Tort, sempre mireu el mar…

–Sí, sí…

–El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…

–Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.

–Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…

–Res, em penso, res…

–Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?

–No ho sé… No t’ho sabria dir…

Fragment del “Quadern Gris” Josep Pla

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *