4 galls d’indi

Estercuel és un petit poble de Terol assentat a la falda de la Sierra de Sant Just. A primera vista és un poble buit i trist com el desmonte miner que poc a poc se’n va menjant els vessants. Però si et pares en alguna de les seves placetes i romans callat, el silenci deixarà  pas a un lleuger ronroneig: són els seus veïns, que fa estona que et vigilen i segueixen els teus moviments. Segur que tenen ganes de xerrar amb tu; el poble és tranquil, massa tranquil potser. Només en els mesos d’estiu la tranquil·litat és interrompuda pels fills i els néts dels que en el seu dia van marxar del fred, de la gana i de la foscor de les mines.

Doncs és justament a Estercuel, el poble de la meva dona, la hija mayor de Juan Ramón, com la coneixen els més grans, on anava aquest agost amb el cotxe de línia des de Barcelona. L’autocar era còmode si no fos perquè el viatge va durar gairebé cinc hores per fer els 300 i escaig kilòmetres que separan ambdós mons.

Quan vaig pujar a la Hispano Igualadina un vell baixet, ronyós i fumat va sentar-se davant meu. Es va estar queixant tot el viatge: volia fumar; volia orinar; volia menjar. A mesura que passaven els kilòmetres els seus precs van difuminar-se amb la remor del motor i la veu del locutor de Radio Barcelona.

La Igualadina tenia parada a Gargallo, a sis kilòmetres del meu destí. Quan vam arribar l’home va baixar les escaletes darrera meu, igual de queixòs com quan les havia pujat. El conductor va obrir el compartiment de les maletes. Jo no hi tenia res, doncs només portava una motxilla de mà , però el vell… el vell portava ni més ni menys que quatre enormes i pudents galls d’indi. Dèu ser un pagès d’aquest poble, vaig pensar.

Era mitja tarda i feia molta calor. El vell estava inquiet. Esperava algú que no arribava. Se’m va atençar amb el mòbil a la mà . No vaig entendre ni una sola paraula del que em va dir. Li faltava la meitat de la dentadura i parlava a crits, al més pur estil maño. Volia que telefonés al seu fill Joaquín. Amb tot va aparèixer la Cipriana, la meva sogra, i el vell en veure el seu cotxe va demanar si el podíem acompanyar. Estos bichos se van a asar” va argumentar. I encara no havíem contestat que ja teníem al malater quatre pavos gegants treient el cap.

De camí cap a Estercuel no vam poder aclarir qui podia ser aquell bon home. I això que la meva sogra, que es coneix tot el poble, el va sotmetre a un intens interrogatori geneològic. Una setmana després a l’Heraldo de Aragón es podia llegir: Detenido en Estercuel el testaferro de una banda mafiosa desarticulada en junio”. La banda era ni més ni menys que el clan Jodorovich. Segons els GEOS, el vell de 78 anys es deia Eugenio, alias El Quijote”, en busca i captura des de feia una dècada. Ell i els quatre galls d’indi van ser acusats de trà fic d’armes i de drogues.

Ahir em va telefonar la meva sogra: … si lo llego a saber le digo al viejo que en mi coche no se admiten animales, pues los muy cabrones se chivaron y ahora me acusan de maltrato a animales. Malditos pavos!