Ousferrats

Estercuel és un petit poble de Terol assentat a la falda de la Sierra de Sant Just. A primera vista és un poble buit i trist com el desmonte miner que poc a poc se’n va menjant els vessants. Però si et pares en alguna de les seves placetes i romans callat, el silenci deixarà pas a un lleuger ronroneig: són els seus veïns, que fa estona que et vigilen i segueixen els teus moviments. Segur que tenen ganes de xerrar amb tu; el poble és tranquil, massa tranquil potser. Només en els mesos d’estiu la tranquil·litat és interrompuda pels fills i els néts dels que en el seu dia van marxar del fred, de la gana i de la foscor de les mines.

Doncs és justament a Estercuel, el poble de la meva dona, la hija mayor de Juan Ramón, com la coneixen els més grans, on anava aquest agost amb el cotxe de línia des de Barcelona. L’autocar era còmode si no fos perquè el viatge va durar gairebé cinc hores per fer els 300 i escaig kilòmetres que separan ambdós mons.

Quan vaig pujar a la Hispano Igualadina un vell baixet, ronyós i fumat va sentar-se davant meu. Es va estar queixant tot el viatge: volia fumar; volia orinar; volia menjar. A mesura que passaven els kilòmetres els seus precs van difuminar-se amb la remor del motor i la veu del locutor de Radio Barcelona.

La Igualadina tenia parada a Gargallo, a sis kilòmetres del meu destí. Quan vam arribar l’home va baixar les escaletes darrera meu, igual de queixòs com quan les havia pujat. El conductor va obrir el compartiment de les maletes. Jo no hi tenia res, doncs només portava una motxilla de mà, però el vell… el vell portava ni més ni menys que quatre enormes i pudents galls d’indi. Dèu ser un pagès d’aquest poble, vaig pensar.

Era mitja tarda i feia molta calor. El vell estava inquiet. Esperava algú que no arribava. Se’m va atençar amb el mòbil a la mà. No vaig entendre ni una sola paraula del que em va dir. Li faltava la meitat de la dentadura i parlava a crits, al més pur estil maño. Volia que telefonés al seu fill Joaquín. Amb tot va aparèixer la Cipriana, la meva sogra, i el vell en veure el seu cotxe va demanar si el podíem acompanyar. “Estos bichos se van a asar” va argumentar. I encara no havíem contestat que ja teníem al malater quatre pavos gegants treient el cap.

De camí cap a Estercuel no vam poder aclarir qui podia ser aquell bon home. I això que la meva sogra, que es coneix tot el poble, el va sotmetre a un intens interrogatori geneològic. Una setmana després a l’Heraldo de Aragón es podia llegir: “Detenido en Estercuel el testaferro de una banda mafiosa desarticulada en junio”. La banda era ni més ni menys que el clan Jodorovich. Segons els GEOS, el vell de 78 anys es deia Eugenio, alias “El Quijote”, en busca i captura des de feia una dècada. Ell i els quatre galls d’indi van ser acusats de tràfic d’armes i de drogues.

Ahir em va telefonar la meva sogra: “… si lo llego a saber le digo al viejo que en mi coche no se admiten animales, pues los muy cabrones se chivaron y ahora me acusan de maltrato a animales. Malditos pavos!

Era un tranquil matí de diumenge de principis de setembre. Després de quasi dos mesos de vacances informatives vam comprar La Vanguardia. Tothom parlava de CRISIS. Crisis? Quina crisis? Som rics del cagar, vaig dir-me. Nosaltres sempre deixem els nostres quantiosos estalvis en bones mans. Inversis ens va recomanar ara fa menys d’un any que: “(…) la renta variable, para los expertos de Inversis, sigue siendo la opción más atractiva en las carteras de inversión. El banco, dedicado a la gestión y análisis de inversiones, ha elaborado en ese sentido una lista de valores del mercado español favoritos para los próximos 12 meses vista, en los cuales encuentra un buen potencial y un ‘refugio’ para salir bien librado de esta crisis (…)”.
Però quan vaig obrir el suplement Dinero per fer el seguiment dels nostres fons d’inversió de renta variable espanyola vaig entendre aquella dita que resa així: el millor moment per vendre les teves accions és quan sents que la portera —aquests som nosaltres— en compra; i vaig recordar-me d’aquella altra definició que descriu els economistes com els grans experts en preveure el passat. Què il·lusos que som!

M’ha semblat interessant…

Publicat a Público el dissabte 16 de febrer de 2008
Pàgina nº 26 de l’edició impresa
Columna titulada: La ciercera

“Está subiendo al punto de la ebullición el ambiente preelectoral de este país.

¡Es tu voto el que hace falta! ¡No seas gilipollas, que ellos no faltan nunca!”

Fa poc vaig anar al Mercat del Carmel amb l’excusa de comprar carn de cavall. En mig de tant bullici i varietat destacava una gran parada amb un rètol que resava així: “Aquí sólo plátanos de Canarias“. I efectivament, només venien que plàtans. Tots iguals. Tots al mateix preu.

Per uns instants vaig retornar a la meva infància quan als mercats proliferaven les botigues monotemàtiques, com les de patates –encara en queda alguna relíquia al Mercat de Montserrat–, les de melons o les d’ous. ¿Us imagineu la venedora d’ous explicant als seus néts que durant tota la seva vida només havia venut que ous?

Doncs el tema dóna molt de si. Als mercats podem trobar ous blancs, rossos i de pagès. Tots ells etiquetats amb la data de caducitat, i classificats per talles: M, L, XL, XXL; per procedència: E, F, NL, D, CH; i per qualitat: 3, 2, 1 i 0 (de gallines engabiades, en corrals, a l’aire lliure i ecològics, respectivament). I a Internet podem aprendre una manera fàcil i ràpida per pelar ous durs, i un curs online per saber com es fan ous ferrats. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a crear una parada anomenada ousferrats, pondre-hi ous cada dia i encara té temes per obrir una nova botiga especialitzada en ous virtuals.

Felicitats!