No és tan sols una hora
Tonalo puso el día Febrero 2nd, 2007
No és tan sols una hora…
No és una hora més en castellà a l’escola. O una hora i mitja o
quaranta-cinc minuts. No són ni tan sols cinc minuts. És la sensació que
anem reculant i reculant. Fa unes dècades es van aconseguir unes eines que
semblava que, si més no al Principat, havien de servir per reequilibrar en
favor del català la situació de privilegi social de la llengua espanyola que
vam heretar del règim franquista. L’escola i TV3 semblaven les dues apostes
més importants, no tan solament del govern convergent, sinó de la classe
política catalana i dels professionals (en aquestes altures, ja no sé si cal
recordar, fins i tot, el paper determinant de Marta Mata, per exemple, en
favor de la immersió). Però avui tots constatem que aquestes eines no acaben
de rutllar, sense que hagin estat substituïdes per unes altres de més
eficaces. De TV3, no en parlaré: la pèrdua de pes social és massa
contundent. Però, de l’escola, sí que toca parlar-ne avui.
Ahir al vespre va anunciar-se que el govern Montilla no acceptava les
formes, però sí el resultat, de la pressió del govern Zapatero per a
augmentar la presència oficial del castellà a les escoles catalanes. I les
accepta amb un decret propi que liquida la polèmica de si som davant una
invasió de competències o no hi som.
La meua impressió és que des que es va implantar la immersió lingüística mai
com avui la precarietat del català a les aules havia estat tan enorme. Ja
abans d’aquest nou decret, vull dir. En moltes zones del Principat el català
no sols no és la llengua vehicular de l’escola, sinó que ni tan sols és la
llengua de les classes que tocaria, en una clara infracció de la llei que
hom permet. És sabut que moltes classes que s’haurien de fer en català es
fan en espanyol. Perquè sí. Perquè hi ha professors que es pensen que això
és anecdòtic o se senten més còmodes expressant-se en castellà. Perquè hi ha
entorns urbans on el català ni se sent i on s’ha instal·lat la comoditat de
creure que fent les classes en castellà (a xiquets que han estat educats
tota la primària en català!) s’evitaran problemes. Especialment és notori
que a l’ensenyament secundari la situació és desconcertant. S’ha estès a
molts instituts la sensació que les lleis en favor del català no són lleis
iguals a les altres, de compliment obligatori, i els percentatges de classes
que es fan en castellà esdevenen aclaparadors sense que ningú, aparentment,
faça res per fer complir allò que diuen els decrets. (Per cert, ahir Escola
Valenciana va denunciar la Generalitat Valenciana per aquesta mateix
qüestió.)
Qualsevol sociolingüista explicaria que aquesta és una situació que cal
redreçar urgentment per evitar la llatinització de la llengua (que el català
siga una llengua purament ornamental de l’oficialitat). Resulta especialment
urgent ara que l’arribada multitudinària de nous catalans fa trontollar els
equilibris lingüístics de la societat. Avui, cal dir-ho clar, ens cal més
immersió que mai i més eficaç que mai i, en canvi, ens trobem que el govern
assumeix amb rapidesa una proposta que valida un cert missatge públic segons
el qual ja no cal fer més passos en favor del català, sinó ressituar-lo en
una posició de menys presència i poder. Sobre això, únicament se m’acudeix
de dir que jo no tinc de cap manera la sensació de poder viure plenament en
català, ni tan sols de poder viure precàriament en català. I per això em
sent profundament alarmat, avui. Més que no m’hi sentia fa vint-i-quatre
hores.
Vicent Partal director@vilaweb.com
