L’estanquer “catalanista” defensa els directius de Caixa Penedés.

Abans de marxar a la meva illa recorro la Cerdanya entusiasmat per una reunió llargament esperada i que gaudim els redactors dels Ous. Passejo pels voltants d’un Segre encara furiós amb el desglaç. Un dels meus companys de passeig em senyala el green del club de Golf i em diu “punt de trobada”, tot enigmàtic, esperant que endevini l’endevinalla impossible, somriu: “Fa poc, Aznar, Duran i Piqué”. No em sorprèn gens, ja fa anys que d’en Duran se’n feia la conya de “és el president d’escala del xaletarro dels Aznar a Baqueira”. Li recomano no m’expliqui aquestes coses ja que em remouen sentiments anarquistes.

est Al día següent entro a l’estanc de Bellver de Cerdanya, el senyor m’atent amablement, encara que la majoria de la seva botiga no és de tabac sino de productes esportius de marca gens baratos. Ens entrifulquem, amb amabilitat ceretana, en una conversa sobre les monedes, la pesseta, la república, acabem amb el típic “Ja sabem com són els polítics” sense dir com són (típic català), sense concretar gens. Però vet aqui que quan sóc ben bé a punt d’acomiadar-me el botiguer s’enfurisma, suposo que amb ell mateix i em diu: “Això és com el que els ha passat als directius de Caixa Penedés, els fan tornar els calers”. Jo li responc que això és poc, que haurien d’anar a presó. La seva resposta és la típica de qualsevol convergent: “Però als de Madrid no el hi faran tornar”.

Tot i que no estic treballant em sento didàctic i li explico al bon home que això és un pacte entre Madrid i Barcelona, es crea “jurisprudència” i a partir d’ara cap directiu de cap caixa espanyola anirà a presó i ves a saber com tornarà el que va robar. L’home posa cara d’incrèdul, li desitjo bon dia i quan baixo carrer avall penso que com devia aconseguir la seva família la llicència d’estanquer. Me’n recordo del meu amic historiador, en Tomàs Biosca, que va esperar moltíssims anys a publicar el seu rigorós estudi sobre la repressió franquista a les terres de l’Ebre, simplement perquè la majoría d’alcaldes actuals convergents havien heretat el tron municipal de manera sanguínia, o sigui: que els seus pares, avis o besavis havien estat gloriosos franquistes d’antuvi. Encara queden masses estanquers.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.