La vida misma

No diguis mai, «mai més» , a lluitar d’altra manera.

Però la possibilitat d’una consulta en condicions a Catalunya torna a ser inexistent. Es va crear un ambient de «Happy Park», això va amb la terra: creure en coses poc tangibles, em sembla respectable. Fa quatre dies molts encara creien en Pujol i avui només hi creuen aquells qui indirectament treballen per a la familia. Però sí que una gran part de la gent creia en el carrer, en les mobilitzacions, quan es tractava de la truita i la samarreta tot ha anat bé. Però ara es tracta de collons, de sortir i manifestar-se però arribar a aquest punt podríem preguntar-nos: Hi haurà resistència pacífica i civil?, s’ha pensat en una vaga general?, Per què no es diu que lo de Madrid és feixisme?, algú ha elaborat un model d’estat sota la seva ideologia i l’ha passat als ciutadans?. Són masses «no», prefereixo no seguir, ja que simplement amb aquestes preguntes ja queden en pilotes literals els partits que es deien partidaris de la consulta. Del carrer ja només els interessa com frenen, serà fàcil, i poc a poc, el moviment popular. Fins ara no han tingut més remei que seguir l’onada per a pescar vots, ara resen per a que la mar torni a la calma i pengen els seus exvots als mitjans que paguen.

nunca digas nunca jamasEn aquest paisatge Duran s’ageganta i es posa el rètol de «senyor frontissa», ja ho vàrem esciure aquest estiu: Duran en una votació d’enquesta i separant-se de CiU és l’àrbitre i rei del Parlament que sumat A C’S, PSC i PP inclinaria balances… Quin pessebre tan horrible. Ja no queda res de tot allò, deixar que la indignació popular vagi derivant i res més. L’endemà tot l’aparell mediàtic venut: Ara, TV3 i Vanguardia faran la resta per a que això hagi estat un mal son, per a ells. El problema que té Catalunya és aquest: la seva gent no donem per a més, vivim il.luminats de llegendes burgeses que conten d’un poble fort i resistent, hi ha masses falsos timbalers del Bruc connectats a la mamella madrilenya, masses santpancracis de «catalans universals»… no es viu de llegendes; per això la incapacitat voluntària dels partits de concretar més propostes d’estat i dir-nos com processaríem els corruptes en el nou estat, quin tractament a les minoríes (el mateix que la Ferrussola a les seves minyones andaluses?), quina llibertat de culte hi hauría i no em vinguin en que «no toca», aquestes eren pedretes per il.lusionar encara a més gent i no deixar el moviment a expenses del creixent feixisme espanyol com a motivador de masses pro independència.

I què me’n dius dels partits? M’ho pregunta el meu ancià amic anarquista de Sants tot murri, són les dues de la tarda, els plataners ens acompanyen i brindem un cigarrot al sol, em posa la mà a l’espatlla i m’apreta: «No deixeu que l’educació i la sanitat caiguin tant», li prometo fer el que puguem i em respon: «Aquest Junqueras que li donin el poder i ja veuràs com no dirà més que proclamarà la independència». El carrer es savi, és un consol. Potser no hauríem de dir «mai més» a lluitar usant la força.

También puede gustarte...

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.