Atenció! 3ª entrega: La comtessa de Molins i el gegant de Ventalló (i 3) Una vida apassionant historiada per Lluís Jordà.

L’assalt a una masia

Fou durant l’assalt a una masia, que la comtessa comença a penedir-se dels seus actes delictius.
La comtessa trobà la masovera amb un infant als braços implorant pietat…
De seguida recordà el seu infant i li regalà una creu que ella portava penjada al coll perquè la portés el nen.
De retorn al castell de Quermançó es plantejà abandonar aquella vida i ingressar en un convent…

No sents gegant la campana!.. la campana?
No sents gegant… El seu so?
No sents que per mi clama ?
Que em crida a fer oració?
Avui no vaig a Quermançó!

 

 

LA COMTESSA INGRESSA AL CONVENT DE GARRIGUELLA??

Mare abadessa, vostre perdó

me dareu a Garriguella.

Humil novicia sols serà

la que un jorn fou canonesa,

I blanc habit vestirà? de Molins, la Comtessa

Adonant-se l’abadessa que la nova novícia corria perill, per l’ordre de recerca i captura que pesava sobre ella per tots els crims comesos. Li va recomanar que, mentre fos a temps, fugís del convent. ??Aquell any de 1825, també havia estat cridat un nou bisbe a la seu de Girona, que no veia amb tant bons ulls que una dona amb les mans tacades de sang ingressés com a monja.

La comtessa de Molins marxà a contracor del convent i amb el plany de totes les monges que se l’estimaven com a germana.??Les monges plora que plora?la comtessa té que marxà?a Déu prega l’abadessa.? La verge no la deixarà!?Torna a la trista vida?a robar per masos I camins,?el teu destí es ser lladre.? Oh, Comtessa de Molins!

 

 

 

EL RETORN A QUERMANCÓ
Torna a la vida trista
a robar per masos i camins
el teu destí és ser lladre
Oh Comtessa de Molins!

Quan la comtessa tornà al castell de Quermançó les coses havien canviat… ??Els lladres no estaven d’acord que recuperés els drets de lideratge que tenia abans de marxar al convent de Garriguella. Els havia traït i ara la veien de manera diferent, creien que era una dona fràgil i absent. ??La comtessa havia perdut força, però mantenia la valentia d’antany. Els ensenyà les seves armes, sempre carregades, i només la por feia que es mantinguessin a distància. ??Dormia allunyada dels seus homes, sabedora que era rebutjada per aquells que abans l’admiraven. Ara, els feia més nosa que servei… ??Ella també havia canviat, veia els homes de la seva antiga quadrilla, amb altres ulls, vils, bruts, desarrapats, lladregots de baixa estofa, sentia una profunda animadversió vers ells!!!

El seu vell conegut i famós bandoler, el Pastor de Batipalmes, havia abandonat la vida delictiva i havia recuperat la seva antiga passió religiosa. Feia vida gairebé eremítica tancat dins el castell de Sant Mori.
El propietari, el marquès de Sant Mori, (baró als poemes populars), l’havia acollit i el donava protecció.
La comtessa l’anà a cercar i van parlar abastament sobre el seu fervor religiós i la devoció que ambdós sentien per la Mare de Déu.
Aquesta trobada impactà, encara més, en l’ànim de la desvalguda comtessa i la feu renegar per complet de la vida que havia portat.

Les llàgrimes de la comtessa

Un dia de maig de l’any 1826, la comtessa s’apropà a Sant Miquel de Fluvià, mentre el capellà celebrava Missa.
Tothom va quedar estupefacte en veure-la entrar dins del temple, muntada damunt Belfegor, el seu cavall negre.
Aturat mala dona. Li va dir el rector.
Al que ella respongué: Sóc una pecadora que vé a demanar perdó.
Seguidament descavalcà del seu cavall i agenollada plorà amargament.
Enmig d’un devessall de llàgrimes, demanà confessar-se i la benedicció del bon capellà.

Vora el mar sols hi ha petxines
els castells son terra endins.
Vostres llàgrimes… perles fines
Oh! Comtessa de Molins.

…dintre els murs de Quermançó
i la nit tota estrellada
té perfums de mar i pins,
mentre plora arrepentida
la comtessa de Molins

 

L’ESCLAT DEL CASTELL

Una nit d’estiu d’aquell any de 1826, la comtessa, mentre els seus homes dormien, decidí posar fi a la seva tortuosa vida. Va prendre una torxa encesa i baixà al soterrani del castell i encengué la pólvora que hi havia…??Els explosius dipositats feren volar tot el castell, que quedà completament en runes. ??El brogit i el foc van ser enormes, es van sentir i veure des de quasi tots els pobles de l’Empordà.?

Desconeixedor el gegant del retorn de la comtessa, no va poder fer-li costat els darrers moments de la seva vida.??Però sabedor del seu trist final marxà a Quermançó i rescatant el seu cos de la runa, va vetllar les seves despulles perquè ningú profanés el seu cos.??El gegant aleshores dictà el seu poema més famós “Ma senyora la Comtessa”, lloant el record de Teresa de Molins.????

Toqueu toqueu campanes ?

vostre plany de tristor ?

que és morta sota les torres

? la Comtessa de Quermançó ?

Qui no plora aquesta dama ? té sentiments molt roïns, ?

puix ha mort plena de glòria ? la Comtessa de Molins !

 

 EPÍLEG Pocs anys després les seves restes, a instàncies del seu germà Bernat de Molins, van ser soterrades dins l’església de Sant Pere Pescador, (això malgrat les reticències del rector).??L’any 1936, l’església fou destruïda, pel comitè antifeixista d’Orriols, (de trista fama a les contrades gironines). ??L’incendi s’endugué també el seu arxiu parroquial i amb ell, el darrer record de la història de la Comtessa de Molins…

FI

 

Una llegenda i uns fets històrics compilats pel nostre historiador de capçalera Lluís Jordà que ens precisa amb el seu coneixement de les terres empordaneses

Dintre de la tradició popular de l’Empordà i més concretament de l’Alt Empordà, es trobava la figura d’aquest tipus de personatge, el parlotaire.
Parlotaire era aquell que explicava històries a la concurrència que les volgués escoltar i possiblement fins i tot dictava cançons i poemes per a aquelles persones que li demanaven i el pagaven per la feina. El millor indret per fer-ho, mercats , tavernes o aplecs.
De dictadors de cançons a Catalunya, (des de finals del segle XVIII fins a principis del XX), en coneixem uns quants, Josep Saüc de Belianes, el Zot de Gòsol, el Calic de Bagà, etc…
Sigui com sigui, la figura del parlotaire a l’Empordà, aquest recitador i cantaire popular, va desaparèixer al tombant del segle XIX.
El gegant, tan reconegut com inconegut, havia de ser, no hi ha dubte, un parlotaire.
És a dir, vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí un conte que ja és acabat.

 

 

 

 

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.