ABISME MISTRAL… Retalls i gents d’un temps al barri de Sant Antoni

L’editorial independent Tintamotora i els OusFerrats.com hem col·laborat fent possible l’edició d’aquest llibre de Jordi Rodríguez i Artés. Una proposta literària que narra els escenaris, llocs i personatges d’un punt tel·lúric, que segons l’autor, existeix al bell mig del lloc on acaba la avinguda de Mistral. En el plànol un triangle, el vèrtex principal del qual uneix els carrers de Sepúlveda i Llànçà amb l’avinguda del Paral·lel. El llibre comença amb una oda que pretén convocar als qui, encara que desapareguts, donaven vida al mosaic social de l’avinguda de Mistral, especialment en el tram que va des d’Entença fins a l’extrem de Llança i Paral·lel.

La narració ens argumenta que segueixen existint, sota la mateixa avinguda, en una mena d’abisme, tot i que ens adverteix que les regions abisals solen ser «regne dels morts». No podem oblidar que, com explica en Jordi, en aquest vèrtex del triangle hi havia: el Pabellón Español del Deporte, més tard anomenat Canòdrom, la Fira de Mostres que era l’epicentre de la vida ciutadana en arribar l’estiu, a la plaça d’Espanya les casernes de la policia, a l’Avinguda de Roma casernes militars, l’escorxador, l’església de Sant Ferran. Aquesta multiplicitat i varietat d’activitats, al marge del comerç i algunes petites indústries, va crear un microclima social molt especial. Què és el que descriu la tercera part del llibre.

Antecedents

En la segona part el relat ens fa pujar amb un grup d’amics a Montjuïc on un d’ells viu en una residència per a gent gran. En aquest punt la narració ja ens presenta el propietari d’un afamat bar que ja no existeix, però les seves llums i converses ens donen la mida de l’esforç, el treball, l’economia i la vida a Mistral en els anys seixanta i setanta. Son precisament dos d’aquests amics els qui units per la literatura, com un homenatge a Smoke i a Piglia, es proposen deixar constància de la vida que ja han anat deixat enrere escrivint els retrats de l’abisme Mistral. Un d’ells per què hi va néixer i l’altre perquè hi va arribar de ben jovenet i davant dels seus ulls i orelles va desfilar la fauna humana, en extinció, en un bar del carrer de Sepúlveda. D’aquest pacte neix la tercera part del llibre i la que pròpiament ens desplega un ventall impressionat i apassionant de personatges, de situacions, de vides que expliciten el moment i les circumstàncies.

Els retrats de l’abisme Mistral

La tercera part del llibre desgrana els personatges un a un. Tots son reals, tots han existit i allò que han dit o explicat és el que l’autor ha construït en una fusió que ens ofereix relats vitals apassionants. En el seu recorregut hi ha inevitables mencions autobiogràfiques i records però sempre amb la projecció de construir una imatge de com pensaven, com es divertien, quins secrets eren secrets, llavors, per a la colla de nanos que s’agrupaven davant del banc de pedra del colmado Bonastre de l’avinguda del Paral·lel. I la desfilada de personatges i llocs és entranyable i sorprenent per al lector. Hi trobaran un exorcista, un empresari de la construcció, el camell de tota la vida, la fàbrica de joguines, els drapaires amb el seu regne de diaris i ampolles de cava, els sobres sorpresa de la granja, el senyor Josep, les valquíries de la pastisseria, un feixista acusat de la matança de l’estació de Bolonia, una papereria especial o unes acadèmies d’estudi horribles.

El bar hi ha moments en que es converteix en un parlament que debat el tema dels immigrants i fa hipòtesis sobre atemptats o en un grup de debat de temes de tota mena que agrupen alguns dels personatges retratats individualment. Hi ha estraperlo, rifes il·legals, prostitució, jocs, prestamistes, empenyoraments. I també el contrast amb la vida que es para i que s’acaba. El grupet de nanos del banc descobreixen que no tan sols es moren els indis de la televisió grisenca. Llegiu-lo i regaleu-lo, si en sou veïnes trobareu coses especials i si no passejareu per un fresc del temps exhaurit que els seu autor descriu breument en la seva intenció literària: «Un testimoni amb molts factors comuns a la memòria de Barcelona. Un recull veritable de vides extingides. Un temps poc senzill, a voltes heròic i gens lliure.»

contacte amb l’autor: abismemistral@gmail.com

En primícia  us oferim el que l’autor anomena una oda introductòria per a refrescar i despertar al lector en les gents d’aquell temps:

El lloc que mira a ponent és una punxa damunt dels mapes, un queixal dibuixat, un musell de tauró, un tros de barri que s’acaba, el cul, la boca, el gran forat. És un triangle dibuixat en el plànol. Just allà, a la posta, hi ha un instant en què l’asfalt es fa, i et pot fer, fonedís, i sentiràs o reviuràs la gent, els sorolls o les olors d’unes dècades finides. Si sents una veu coneguda, no et giris. Alguns se n’enfotien. Van acabar allà… Un abisme, on mor el barri de Sant Antoni. Una immensa cascada de temps i sang, de vida i mort que es precipita a un buit immemorial.
Fora del triangle hi ha una altra ciutat, que ajunta el Paral·lel amb la plaça horrible, la dels homenatges a les divinitats aquàtiques, la de l’enfarfegament hispànic. Però els habitants del triangle resistim, ho fem en aquest espai sortosament oblidat. Oblidat?
Ningú s’ho creu, o sí, i no ho diuen. Sant Antoni té, en el triangle de l’avinguda Mistral, la del Paral·lel i els carrers de Sepúlveda i Llançà el seu punt tel·lúric i ningú sap com explicar el fet que rebrotin, entre l’onatge de la memòria traïdora, imatges i personatges d’aquell temps.
Encara avui hi ha qui escolta els lladrucs dels gossos del Canòdrom, els músics dels espectacles dels Vienesos, els partits del mundial d’hoquei a la mateixa pista canina, les multituds arrenglerades a les cerveseries, les cues per entrar a la Fira de Mostres, la sirena del 091, els cops de ferro dels tramvies cap als banys de la Barceloneta, les pilotades de plàstic a la jardinera de vidre del bar La Pineda o el tuf oliós, però exquisit, de la xurreria que feia cantonada amb el carrer de Lleida. El crit del presentador del Circo Americano acampat a la plaça de l’Univers, la sirena de la Fira. El fum negre i estès dels estudis Orfea cremant-se. Les sirenes dels bombers del carrer de Lleida. I sí, me’n venen les imatges:
En Lluís ha escoltat la Raquel Meller i ho explica, acaba entonant dues tornades d’»Agua que va río abajo». El florista Casasús és tan bon home que sempre afegeix cinc roses a la corona mortuòria de qualsevol client i mentre ho fa, li resa un parenostre.
En Domingo, l’aprenent dels olis i sabons, somia amb la noia del vestit groc a l’aparador del fotògraf Jules. No és tan liró com us pugui semblar.
Si t’has fet mal, ves a la senyora Bosch, t’ho curarà. Has vist l’herbolària?, cada cop té més cara la regalèssia. Els nois de can Pons s’han fet molt guapos, comparats amb el pare…han sortit com l’àvia.
El senyor Tomàs dels llegums cuits Mistral pica al vidre amb l’anell d’or per cridar l’atenció a les seves clientes: «A qui li toca ara?, vinga aquí parlant de malalties i després a la farmàcia parlareu del sofregit de les llenties…»
En Jaume aixeca la persiana de la cansaladeria, ja hi és fa hores, no para mai. Repentinat, amable, savi entre viandes. La seva passió fa clientela.
La senyora Nuri surt al carrer a mostrar-li a una clienta el blanc del vestit que vol a la llum del sol. Els transportistes de Vilamarí miren i comenten sobre la dependenta.
Els patis fan olor de tot, però hi dominen els lleixius i de tant en tant se sent una agulla d’estendre que se suïcida contra el pati de la senyora Mas.
Pugen aromes de sofregits recremats, sonen ràdios, però tothom fa silenci quan es dispara la madrilenya del segon, la del 188, i es posa a cantar-ne una de “La verbena de la Paloma».
La Pineda és La Pineda: remor de cafeteres amb el vapor a tot drap, soroll d’escopinades damunt de butlletes d’apostes que entapissen el terra; fum, molt fum encigarrant-t’ho tot, crits demanant cambrer, olor de vinagre i de variats. Soroll de platets damunt dels marbres i cops de fitxes de dòmino. Bafarada d’orins al passadís dels lavabos.
Bar La Pansa, soroll de bastons, de ramaders de l’Escorxador, «ponme otro», venedors de loteria, una mà a la cuixa: «nene…vamos», el paioplom del transistor a l’orella, aquell noi coix que ven cupons, la perruquera que entra a cercar cafès amb els gots en una caixa de fàries, un entrepà de bacallaner amb variats, tuf de cafè, les olors de la lleteria, fulles d’acàcia, la noia dels lavabos, “décimos para mañana”, no te’l miris és un fatxenda, mira, nen, ja ve la Cardinale, s’ha comprat un Biscuter, el de la moto va morir a l’acte, no tenim aquestes pastilles, “cuarenta iguales para hoy!”

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.