La llengua, el darrer recurs de la República invisible?

Veient la polèmica desplegada per la sentencia sobre el català a l’escola estic meravellat. A Madrid fan veure que han descobert una cosa maleïda, quasi diabòlica, que se’n diu normalització, després de quaranta anys que fa que s’aplica. I a Catalunya hi ha qui es frega les mans. Podria ser una oportunitat de reviscolar la mòmia d’un procés decrèpit que ha deixat una ferida important. Els defensors del realisme políticament  màgic que afirmen que estan caminant cap a una República ideal, amb un consell votat per uns quants i al que presenten com un embrió, mig mort, de revolta. Per això després de perdre 257.000 vots i veure diferents convocatòries al carrer fracassant, sobretot la convocada per protestar contra la detenció de Puigdemont, amb escasses cinc-centes persones, sembla que veuen una llum: la llengua. La mobilització per la llengua pot fer recuperar carrer, aldarull, contenidorada nocturna i ofenses motivants. Per això es compta amb un actiu social que sol respondre: les escoles. Especialment els mestres i, no tan, les famílies a Barcelona capital.

De l’altre costat hem de dir que la feixistada judicial segueix cercant ocasions, o se les inventa, i si pateix sequera de idees hi ha veritables guionistes i creadors en l’equip de ficció de la Guàrdia Civil. Els mateixos autors de «Golpe de Estado en Catalunya» dirigits pel Coronel Diego Pérez de los Cobos. El personatge és relliscós, ni tan sols un advocat tan potent com Javier Melero el va poder arraconar en tres hores de interrogatori. Hi ha canvi de guionistes, però aquesta vegada hi ha qui des de Catalunya encara ha facilitat més que hi hagi un decantament en contra del nostre procés de immersió. El cap del sindicat indepe dels Mossos apuntant-se a tirar pedres als pares i els terroristets catalanets, de boquilla, que corren per les xarxes. Son quatre però fan molt de mal facilitant a la caverna la seva campanya per a demostrar que això de Catalunya és una mena de camp nazi.

Ara es vol analitzar la realitat del català comparant la situació social de fa vint anys! En vint anys han vingut milers i milers de persones a viure a Catalunya que desconeixien el català i el castellà si provenien d’Àfrica. La pregunta que em faig és: I a les escoles quants mestres i professionals han callat, han tolerat i han girat l’esquena davant de l’incompliment de la normativa, en l’hora de cuidar la riquesa del català en el seu centre? Per això avui sona a poc seriós encendre les alarmes lingüístiques, quan no tan sols a les escoles, sinó com a societat, hi ha hagut una clara renúncia a defensar la llengua. Ara sí, és farà, manifestació i signatures, change.org i cap a casa! Però consti que els partits polítics i moltes organitzacions estan posant els fonaments d’una certa animadversió vers el català i a la vegada estan creant una actitud de menyspreu vers el castellà. No tenen una altra cosa per a seguir el seu camí de la República invisible? No tenen res més per mobilitzar a la gent? La propera serà un tió espanyol?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.