Abisme Mistral,gotasdeletras,La vida misma,Libros,Literatura

Gotas de Letras: Abisme Mistral i la memòria en la creació literària.

Amb en Lluís i la Mar, arran dels nostres diàlegs sobre el llibre i especialment recollint el que ens han comentat lectores d’aquest, volem fer un petit esment del paper de la memòria. La memòria que il·lustra amb el record oral o escrit el fet històric, la memòria en la literatura i la memòria històrica que suposa la descoberta, el retrobament amb el passat i com el fet polític i social col·lectiu, ens pot permetre entendre l’esdevenidor, el futur. Abisme Mistral és un llibre que, parteix i neix en els diàlegs i converses i tertúlies improvisades per la gent del barri de Sant Antoni, que poblem aquest extrem tel·lúric: l’avinguda dedicada al poeta Mistral. És una mena de gresol en el qual s’hi creua la vida de l’autor, en els finals del seixanta i principis de la dècada dels setanta, amb altres vides.

D’aquest barreja entre les vivències de la infantesa i la preadolescència per una part, i els moments de l’aparició de la consciència adulta posterior es crea una ficció que fonamenta els textos: la creença en l’existència d’una llegenda urbana a la zona, que sosté que sota l’avinguda Mistral, en la cruïlla i triangle en el plànol, on coincideixen els carrers de Sepúlveda, Llançà i avinguda Paral·lel, rau un abisme poblat per les gents que han anat desapareixent del barri.

A partir d’aquesta ficció bàsica se’ns presenta una escriptura d’autoria a dues mans. L’amistat entre l’Arnau, el propietari d’un bar, secretament lletraferit, que manté des de fa anys un diari de coses que succeeixen al seu bar. És una afició quasi innata i que s’uneix amb la del Jordi, encuriosit veí nascut al barri i apassionat de la fauna humana que hi campava, i de la que encara hi campa. Decideixen, ambdós, baixar a l’abisme i escriure el llibre de retrats d’uns personatges singulars, especials i sorprenents en el seu quefer i en la seva trajectòria. La seva coincidència està trenada amb l’admiració a Roberto Bolaño i Paul Auster.

I què empeny a l’escriptura? Tot un congrés per definir-ho, però sí que podem fer un petit passeig sobre què diuen que empeny a escriure.
Tinc un exemple d’una poetessa admirada, l’Ana Ajmátova. Ella viu una brutal repressió de l’era Stalin i la rep també el seu marit i el seu fill, un cop proclamada la revolució de 1917, en el moment en què el tirà del bigoti assoleix el poder màxim el seu marit és deportat. Morirà d’esgotament a Sibèria, ella es troba que ha hagut de cremar tots els seus esborranys i tot el que havia escrit. Durant llarg de temps ho memoritza i quan surti de Rússia aconseguirà la seva publicació. Però abans, un matí d’hivern gèlid, fent cua a la porta de la presó una dona li fa un encàrrec:

EN LLOC D’UN PRÒLEG

En els terribles anys de Yezhov vaig fer cua

Durant set mesos davant de les presons de Leningrad.

Una vegada algú em va reconèixer. Llavors

Una dona que estava darrere de mi, amb els llavis

Blavosos, que naturalment mai havia sentit el meu nom,

Va despertar de l’entumiment que era habitual en totes nosaltres

I em va murmurar a cau d’orella (allí parlàvem totes en veu baixa):

-I vostè pot descriure això?

I jo vaig dir:

– Puc.

Llavors una mena com de somriure va relliscar en allò que una vegada havia estat un rostre.

Terrible escena i el poder de l’escriptura que arriba a ser un alleujament per aquella dona a les portes de la presó. En un d’aquells anys nefastos de terror la policia registra la seva casa que són dues habitacions llogades a la casa Fontanka de Sant Petesburg, que en realitat era un palau. La policia ha comès un acte més de violència. Quan ella compungida, veient la destrossa, s’asseu en la seva taula que mira al meravellós jardí descobreix que han talat un arbre, el salze platejat que tant estimava, i en deixa constància:

Vaig créixer enmig d’un poblat silenci…

Anna Ajmátova

Vaig créixer enmig d’un poblat silenci
dins del bressol fred del naixent segle.
Les veus humanes no em tocaven.
Eren les veus del vent el que sentia.
Vaig concedir els meus favors a les badanes i a les herbes dolentes,
però el més preuat, per a mi, va ser el salze platejat,
gran company a través dels anys,
les ploroses branques dels quals
van avivar amb somnis el meu insomni.
Increïblement, he sobreviscut:
fora només un tronc retallat roman.
Ara altres salzes reciten sota els nostres cels
amb veus alienades.
I jo tranquil·la en silenci, com si hagués perdut un germà.

1940

Bryan Boyd diu que el poder de la literatura descansa en quelcom molt senzill: conté informació socialment rellevant. De fet, diu, l’únic requisit cognitiu entre escriptor i lector es manté en un pacte: el lector acceptarà les mentides si el narrador manté l’expectativa, si en fa créixer l’interès, si exalta i fa vibrar d’emoció diríem que lector i l’autor cooperen perquè el ritual literari funcioni. Jo narrador faig versemblant i veraç, persuasiva i viscuda la meva història i tu, lectora, cooperes a desfer el cabdell, donar-li vida i completar-la en la teva ment gràcies al teu bagatge experiencial i literari .Un escritor no es nada sin imaginación, pero tampoco sin memoria, sea esta personal o colectiva, no hay literaura sin memoria. (Juan Marsé)

En el cas de l’Abisme Mistral no he patit penúries, però sí he sentit la veu d’un personatge poderós, important en el llibre, per la força dramàtica de la seva vida, en Paco el de las Obras, dient-me, sense saber que el llibre existia i estava ja acabat: «Este trozo del barrio da para una peli nen, o por lo menos pa un libro…seguro que tu lo podrías escribir.» Aquest simple desig, intuïció o encàrrec ha estat una empenta que fa, com si hi hagués, qui està esperant que s’escrigui una història. Perquè potser ja ho sabia, ho coneixia de la meva professió anterior; però parlant amb algunes lectores del llibre he vist clar que la gent vol, volem, que se’ns escriguin històries i si ens les conten encara millor.

               Foto cedida per la famíla Bonastre-Fort

Chejov deia referint-se a la visió, a la memòria i a les traïcions lògiques del pas del temps, sortint al camí dels dubtes humans a l’hora de recordar: «Ho he vist tot, malgrat això, ara no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist.» I Paul Auster afegeix: «La memòria és quelcom relliscós que distorsiona amb facilitat la realitat.» En un text ficcional, com aquí ha estat el cas, la memòria ha estat la font primigènia, el punt de sortida per a desplegar la creativitat. Encara que de vegades ens vanem de la nostra memòria fotogràfica o fílmica, la memòria sempre està filtrada per les nostres emocions, esquemes socioculturals, prejudicis, sentiments i incomptables experiències prèvies.

También puede gustarte...

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.